els noranta-un de la Txonita
Ponga Un reviure (un espai per compartir) especial per les families
domingo, 22 de mayo de 2016
els 91 de la Ponguita en l'altre canto
Una dona Animadora de tot@s
Una dona Enginyosa i Engrescadora en tots elss moments
Una dona que il·lusionar era el seu ofici al llarg de tota la seva vida
Una dona Optimista
Una dona Única
IO ti Amo cara 90 anys un dia i dues hores
90 anys un dia i dues hores en aquest cantó il·lusionant els seus voltants 364 dies , avui amb la seva amá i el seu aitá
martes, 17 de mayo de 2016
lunes, 16 de mayo de 2016
Quasi totes les gracies ja son a l'altre canto
el darrer Elicio ........ha marxat a l'altre cantó
també la tieta Felisa, el tio Manolo i la Txonita
bon viatge i bona retrobada .... 8 anys desprès d'aquella trobada el Dia de Internet de 2008 en "el Palauet del Coneixement"
Per trobar respostes a les preguntes generades per el silenci de tants anys
Que va passar amb el abuelito, on es el cos del tio Andres i el del tio Vicente
En l'enQüentro voliem respostes, respostes i aclaracions, .....
En memòria del abuelito he llençat una campanya El Icio RE Activa ReEmprenedors i en record de la abuelita Consultori Escola Seguiment CES Area
domingo, 5 de abril de 2015
viernes, 3 de junio de 2011
CESÁREA La abuelita una persona encantadora i plena de coratge
ahi amá !!! diuen sempre Txonita Felisa i Agustin
CESÁREA HERRERO PARDORecordo que la Txonita ens ha explcat sembre anecdotes de quan el meu germà Josep i jo li feiem barrabasades en el jardi de "la torre" on viviam en Peris Mencheta , en Barcelona.
Recordo quan em portava per les tardes a la cova de sant Ignaci i jo li feia massatges a les cames que sempre li feien mal,. Li acariciava les seves cametes sobre les mitjans negres i li deia "sana que sana culito de rana si no curas hoy curas mañana" (han pasat 55 anys i encara recordo la textura de les mitges , les cames primes i delicades i la suavitat del cutis quan li feia petons i de les seves mans quan m'acariciava. Que bonica era "mi abuelita" !!!!!
Unos días antes de la toma de Tolosa sale camino de Bilbao llevándose a Lupe, Chonita, Ramón y Agustín.
De Bilbao recala en Miravalles,Galdácano, La Cuadra... hasta la toma de Bilbao que le coge en Santander, en una casa de la Avenida de Pereda. Ahí ya estaba con Aurea, Felisa y Lupe ya que Chonita, Ramón y Agustín ya habían embarcado rumbo a Francia.
El 1 de julio de 1937 embarca con sus hijas mayores y Maribel desde Santander con el mismo destino. En Francia, al cabo de un tiempo les hacen escoger entre territorio nacional o republicano y acaban llegando a Manresa.
La expedición la componían, además de ella, Aurea con la niña, Lupe y Felisa.
Manresa es tomada el 24 de enero de 1939 y ella se queda en la ciudad, retornando las otras a Francia (que acabarán reagrupándose con ciertas dificultades con los tres pequeños
para volver a acabar en Manresa).
En primavera va con Felisa a Villabraz, hasta que regresa con un familiar a Tolosa para gestionar un posible indulto para su hijo Andrés. Al final de todo acaba en Manresa
Esto es solo un resumen, además sucinto, del las idas y venidas de una mujer que en lo que duró la guerra perdió marido, dos hijos, yerno y el derecho a cualquier tipo de arraigo y dignidad, muriendo ella misma en su transcurso, aunque sobreviviendo físicamente hasta su fallecimiento en agosto de 1957 en la misma Manresa.
Unos días antes de la toma de Tolosa sale camino de Bilbao llevándose a Lupe, Chonita, Ramón y Agustín.
De Bilbao recala en Miravalles,Galdácano, La Cuadra... hasta la toma de Bilbao que le coge en Santander, en una casa de la Avenida de Pereda. Ahí ya estaba con Aurea, Felisa y Lupe ya que Chonita, Ramón y Agustín ya habían embarcado rumbo a Francia.
El 1 de julio de 1937 embarca con sus hijas mayores y Maribel desde Santander con el mismo destino. En Francia, al cabo de un tiempo les hacen escoger entre territorio nacional o republicano y acaban llegando a Manresa.
La expedición la componían, además de ella, Aurea con la niña, Lupe y Felisa.
Manresa es tomada el 24 de enero de 1939 y ella se queda en la ciudad, retornando las otras a Francia (que acabarán reagrupándose con ciertas dificultades con los tres pequeños
para volver a acabar en Manresa).
En primavera va con Felisa a Villabraz, hasta que regresa con un familiar a Tolosa para gestionar un posible indulto para su hijo Andrés. Al final de todo acaba en Manresa
Esto es solo un resumen, además sucinto, del las idas y venidas de una mujer que en lo que duró la guerra perdió marido, dos hijos, yerno y el derecho a cualquier tipo de arraigo y dignidad, muriendo ella misma en su transcurso, aunque sobreviviendo físicamente hasta su fallecimiento en agosto de 1957 en la misma Manresa.
Txonita i totes les seves filles la han adorat sempre i avui, encara davant qualsevol problema o temor diuen !ahi amá
intel·ligencia emocional
lunes, 30 de mayo de 2011
Suscribirse a:
Entradas (Atom)




